La Clau... dimarts i divendres

Enguany, els capgrossos iniciem molt més que la dotzena temporada, estrenem un nou i magnífic local d'assaig, i també estrenem nou Cap de Colla, en Lluís Feliu.

Aquesta temporada ha de significar un punt d'inflacció amb la mirada posada al futur, és a dir, s'ha de treballar de valent per la consolidació de la gamma bàsica de 9, a l'hora que cal fer passos significatius cap a l'autosuperació, cal fer... un ferm i “Capgròs” pas més, i tinguem-ho clar que la clau som tots i totes, tenim bones diades, no tenim pressió i és any de concurs.

Amunt Capgrossos!

Us deixo penjat per aquí un resum de la diada de Tot Sants de l'any passat.

Tots els post's entre el 2006 i 2008 a...

Torre de Nou a Blocat

Per això vull la independència

Reflexions: El Pacte Nacional per l'educació

Per Estel Ramentol i Peradejordi:

Els i les mestres sempre parlem de l’Educació Emocional, de la importància de l’empatia, així doncs, intentant predicar amb l’exemple, faré un exercici d’empatia i parlaré de la SISENA HORA i d’altres aspectes que es tracten en el PACTE NACIONAL PER A L’EDUCACIÓ des de diferents punts de vista.

En primer lloc procurant distanciar-me dels meus ulls de Mestra i Pedagoga, em posaré “ulls de mare” i “ulls de política”; més endavant donaré la meva visió personal del tema posant-me en els meus “ulls de mestra”. Amb això voldria poder realitzar una “radiografia” de les possibles i ben diferents percepcions sobre el tema.

Amb ulls de mare opinaria que l’escola és un “espai” de desenvolupament on els meus fills i filles han d’assolir una sèrie de coneixements, habilitats i destreses que els ajudin a tenir unes millors oportunitats que no pas les que hem tingut nosaltres. El fet que es faci una hora més garanteix més temps d’aprenentatge.

Ara per ara, l’escola és també un servei que no s’adequa a l’horari laboral de les famílies. S’ubiqui on s’ubiqui aquesta sisena hora no sempre suposarà per a tothom una conciliació entre la vida laboral i la familiar. Ja se sap, mai plou al gust de tothom!

Ara pensant en l’economia familiar, val a dir que resultarà molt més econòmic que els nens i nenes estiguin a l’escola una hora més en horari lectiu i no en horari d’extraescolars.

Tot i que la sisena hora tan sols s’imposa a l’etapa de Primària trobo molt bé que s’hagi pensat amb els pares que tenen fills a Primària i a Infantil, ja que es garantirà un servei gratuït (extraescolar) pels nens i nenes d’Infantil que tenen germans a Primària. Això dóna la possibilitat que els pares no hagin de fer dos viatges: un a dos quarts de nou (per portar a l’escola els fills que cursen l’etapa de Primària) i un altre a les nou (pels que es troben a l’etapa d’Infantil).

Amb ulls de política el que diaria és que el que més es persegueix són els resultats, és a dir el rendiment dels i les alumnes. Els instruments que s’utilitzen per a “valorar els costos de l’Educació” són: les proves de competències bàsiques, els estudis estadístics i els estudis d’educació comparada amb la resta de comunitats autònomes, altres països d’Europa. L’objetiu és tenir els millors resultats amb una inversió el més petita possible.

El fet que la vida laboral i la familiar no s’adeqüin és un problema de patronals, no és un aspecte que es pugui “solucionar” des de l’àmbit de política de l’Educació.

L’esforç econòmic que es faci donant suport a les privades concertades repercutirà en la millora dels resultats finals del rendiments dels i les alumnes de Catalunya, per tant, vist així es justifica el desviament dels diners públics.

Amb ulls de mestra

Als pares els diria que l’escola no és una “guarderia” i que han de recordar que tenen un pes molt important en l’acció educativa dels seus fills i filles. Els pares han de reflexionar amb la quantitat d’hores que passen amb els seus fills i filles i en la qualitat d’aquesta relació.

En segon lloc, i ara em dirigeixo als polítics, els diria que no tan sols són importants els resultats finals, sinó també la satisfacció personal, tant dels alumnes com dels pares.

També els diria que al realitzar estudis comparatius amb altres comunitats autònomes o altres països han de tenir present que els sistemes educatius tenen característiques ben diferents. Hem de mirar que a les nostres escoles inclusores-públiques hi ha molts infants nouvinguts, molts infants amb necessitats educatives especials (que en altres països no estan escolaritzats a l’escola ordinària). Potser no han de donar tanta importància als resultats finals, sinó quin perfil d’alumnes han aconseguit uns determinats resultats (qui hi ha a l’escola) i quin grau de satisfacció personal tenen, fruit del seu esforç.

El fet que la nostra escola pública, inclusora i amb afany de servei tingui un perfil ben diferent de la privada concertada ha de ser la raó per la qual els polítics la potenciïn amb bones mesures pressupostàries; han de col·laborar per augmentar el seu prestigi, ja que s’ha caigut en el prejudici de pensar que per ser gratuïta té menys valor que la privada-concertada, i així contribuïr en fer de l’Escola Pública quelcom més atractiu per a totes les “classes socials”.

Als colegues de feina, els diria que penso que les estratègies metodològiques i organitzatives són la clau i que, per tant, juguen un paper molt important a l’hora de garantir l’atenció individuliltzada dels alumnes. Aquesta sisena hora possibilita que es puguin posar molt en joc, ja que es gaudirà de més recursos humans.

Si per una banda està molt bé que ens dotin de més recursos humans, per altre part em pregunto si aquests docents existiran. Tots i totes sabem que actualment moltes vegades a l’escola pública hem de fer autèntics “tripijocs”, ja que no ens arriben els substituts de nomenaments.

Es diu que s’incorporaran uns 4.600 docents amb la funció de tutors i em pregunto el següent:

- Si aquests 4.600 tutors es treuen de nomenaments (interinatges) qui quedarà per a fer substitucions? Qui vindrà a cobrir-nos les baixes?
- Es compta amb totes i tots els estudiants de magisteri que sortiran enguany per a cobrir aquestes 4.600 places, però... tothom que acabi la carrera voldrà treballar de docents? Voldran treballar a l’escola pública? Tothom serveix per a ser mestre?
- A aquells colegues que diuen que no cal una hora més, que cal qualitat i no quantitat, que amb una hora més els infants no en trauran res, els diria el següent:

- Cada vegada són més els alumnes que es queden a dinar a l’escola, però encara és més gran el nombre de famílies que com a única solució possible deixen als seus infants de dotze a una a permanències. No és per anar en contra dels companys i companyes que treballen a l’àmbit de l’Educació no formal, i en concret a les extraescolars, però el fet que els nostres alumnes es quedin una hora més en horari lectiu possibilita el treball d’aspectes que fins ara no es podien aplicar per falta de temps, són un total de 1050 hores!

També els diria que ara és l’hora de demostrar que a l’escola pública el “com”, és a dir, l’organització és un dels nostres puntals. Un dels aspectes positius que traiem del pacte és que guanyem una hora més de caire “exclusiu”.

Nosaltres, a diferència de l’escola privada-concertada tenim el privilegi de gaudir de 5 hores on els docents ens trobem, o per nivells o per cicles, per tal de programar i així tots i totes seguir una mateixa línia pedagògia. A partir de l’entrada en vigor del Pacte seran 6 les hores que tindrem (una d’elles per a reunir-nos amb els pares dels infants en horari fora de la franja de migdia i les 5 hores que ja teníem en horari de migdia)

Al Departament d’Educació, a part de qüestionar-me si hi hauran el suficient nombre de mestres els diria que també és preocupant el factor temps; en primer lloc si s’ha de duu a terme l’any vinent tot és massa proper, ràpid i poc reflexionat; per altra banda, de les tres possibilitats horàries que proposen sols una és la més coherent.

També els diria que estic en desacord en dos punts del pacte, ja que, molt lluny de compensar la desigualtat entre escola pública i privada, encara les distancia més:
- Han acordat que els centres privats-concertats que escolaritzin a alumnes en situació de risc social o econòmic desfavorit rebran premis i ajudes. Penso que el Departament i el cos d’Inspectors haurien de vetllar pel fet que les escoles concertades complissin incondicionalment aquest punt, i sense rebre cap premi especial, doncs ja reben concerts! A més, aquests concerts rebran un increment d’un 8 a un 11%.

- Per altra banda les retribucions i les condicions laborals s’equipararan a les nostres. Com a persona que conec i he treballat també a l’escola privada-concertada he de dir que: tenim un perfil molt diferent, l’organització de treball en grup i les hores de dedicació que tenim els de l’escola pública no es poden comparar, per res, amb la privada-concertada. Per això penso que inspecció ha de potenciar encara molt més la seva funció d’assessorament i control, en les dues tipologies de centre, per tal de garantir aquesta “equitat”

Ja per concloure he de dir que un dels objectius pel qual es va engegar el Pla Nacional per a l’Educació va ser per tal d’oferir a docents, famílies i polítics una oportunitat d’articular-se i s’ha fet, hem fet un esforç d’entesa i també un esforç econòmic.

Els de l’Escola Pública no estem massa contents del que n’hem aconseguit, així que tan sols ens queda el fet de pensar que “el fi justifica els mitjans” No és el que volíem, però millor això que res! No hem de caure en l’error de buscar culpables, que sols portarà a la frustració social, sinó en valorar el punt de vista dels altres i en adoptar l’ètica de la responsabilitat per sobre de l’ètica de les conviccions.

Tornem-hi...seny, equilibri i força!

Un any més, (i ja es troba a faltar) tots els seguidors del castells tornem a activar un sentit més els diumenges.

Jo, realment, aquesta sensació només la trobo comparable amb el llarg estiu sense futbol de lliga, amb l’agreujant, que pocs resums i especials de temporada fan durant el llarg hivern sense castells.

Fora punyetes, i com a Capgròs declarat que sóc, per mi la temporada te dos objectius:
Primer: consolidar la colla en els castells de 9 (3de9, 4de9) i pilar de 7 així com un pas més cap a la gamma extra.
Segon: fer empassar la prepotència de les colles que tracten els Capgrossos amb recel.

I el moment culminant.... a la plaça de la vila per Sant Fèlix (però els administradors de Vilafranca no tindran ”collons”) i al Concurs de Tarragona.

Seny...equilibri i Força! Amunt Capgrossos!

Resum de la propera temporada (Capgrossos)

Així, a banda de les tres actuacions més importants a Mataró (Aniversari, Santes i Diada de la Colla) i la presència habitual a les festes populars dels barris de Mataró, un any més la comarca del Maresme concentrarà gran part de les actuacions del primer tram de temporada: Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar, Canet de Mar i Premià de Mar es poden comptar ja com a places consolidades en el calendari capgròs. Alguna, fins i tot, podria gaudir aquest any d'algun castell de nou dels castellers mataronins, en plena preparació d'un possible castell de gamma extra per la festa major de Les Santes.

A més a més de les places de Sants, Granollers, Sant Cugat del Vallès o d'Esparreguera, totes ben congudes i de bon record pels Capgrossos, enguany es debutarà en places tant històriques com El Vendrell o Altafulla.

El segon tram de temporada vindrà marcat indiscutiblement per una nova participació al Concurs de Castells de Tarragona, on s'espera arrossegar el mateix nombre de castellers que fa dos anys. Abans, però, s'haurà debutat a finals d'agost en una plaça de llarga tradició, Igualada, que s'afegirà a les actuacions habituals d'Argentona i el Prat de Llobregat. El final de temporada el constituirà una setmana molt intensa que començarà amb el debut en una altra gran plaça, Girona, i es clourà amb la Diada dels Capgrossos, després de tornar, un any més, a la tradicional Diada de Tots Sants a Vilafranca del Penedès.

Un calendari, doncs, amb 31 actuacions (tot i que pogués sorgir-ne alguna més a darrera hora): 8 a la pròpia ciutat, 8 més entre les diverses poblacions del Maresme i les 15 restant repartides entre 12 comarques diferents de la geografia catalana.

Capgrossos.com

A Sala i Martín, el profeta convergent

Tot seguit, vull comentar l’article que Xavier Sala i Martín que va publicar a la Vanguardia el dia 11 de Maig de 2002 que sota el títol “ Socialdemocràcia Salvaje” fa una dura crítica al sistema i als seus exponents polítics a l’Europa del segle XXI.

L’autor (com no), després d’iniciar el seu article amb la fina ironia que el caracteritza, fa una petita reflexió sobre les eleccions a la presidència de la república de l’estat Francès. D’aquests comissis, hi interpreta que tot i la corrent d’opinió i d’alerta d’augment de l’extrema dreta, la realitat és que el veritable extracció del fenomen es troba en la baixada del partit Socialista de Jospin i generalment de l’esquerra Europea.

Així doncs, Sala i martín en boca d’un personatge de ficció fa l’afirmació textual: “los socialdemócratas se han dormido en los laureles de la arrogancia intelectual y la presunta superioridad moral” tanmateix, critica als socialdemòcrates i el seu afany en la desacreditació constant del liberalisme, quant per ell, el sistema implantat pels socialdemòcrates a Europa es tan salvatge com el liberalisme.

A continuació, exposa els “típics tòpics” que es tenen a Europa de la societat liberal americana amb la voluntat de contraposar-ho irònicament a les meravelles que l’estat de benestar aporta per protegir els ciutadans de les “monstruositats“ del mercat, també critica l’excés paternalista de l’estat envers els seus ciutadans, la seguretat contractual dels treballadors ja que no fa més que augmentar l’atur, critica la mala gestió de l’administració del sistema fiscal de redistribució, el sistema de reinserció, fa populisme amb d’ineficàcia i l’oportunisme dels cossos i forces de seguretat, critica la vulnerabilitat de l’estat davant de grups de pressió com els agricultors amb l’agravant que reben milions d’euros en subsidis de les butxaques dels contribuents i les seves posicions son les culpables del no desenvolupament de l continent Africà.

Per acabar, qualificà de l’esquerra Europea de “resident d’un paradís imaginari incapaços de modernitzar-se”, per acabar col·locant-los a la pseudoprogressisme.

En el meu paré, alguns grups liberals de l’europa actual no son gaire millor exemple de modernització i tanmateix, el seu pretès liberalisme no s’encamina cap al servei als ciutadans sinó dels ciutadans cap el mercat. De les paraules del Sr. Sala i Martín es desprèn la seva idea de la socialdemocràcia com una colla de polítics intervencionistes, malvats i ineptes que son els únics culpables dels “problemes” .

També afegir la destacada falta de crítica que te Sala i Martí del món Nord Americà, i més, quant els últims governs republicans d’E.U.A van de la mà dels grans grups d’interès econòmic els quals son afavorits, això en depriment de la seva gran amiga (i no de ficció) la competència.

Així, crec que cada una de les crítiques que exposa Sala i Martí pequen de reduccionisme. En tot cas si només es tracta d’una comparació dels E.U.A amb la vella Europa, aquesta no te res a envejar. La reinserció o el treball pedagògic en front de la propera execució número 1000 en 30 anys als E.U.A, la segregació racial, la casera de bruixes, les seves polítiques agràries que poc deuen haver ajudat els països subdesenvolupats per els quals ell tantes hores en blanc deu haver passat.

La pedagogia de l'odi

Son moltes les reflexions que hem realitzat els darrers mesos sobre la cadena COPE, les quals, donarien cobertura completa al seu arc i mostrari de deixalles comunicatives.

Ara bé, aquests darrers dies em pogut viure una recció en cadena escenificada per odi i violència en motiu de la publicació a la premsa Danesa de les vinyetes del profeta “Mahoma”. La meva reflexió es dirigeix aquí:

Tot i sonar “gore”, podem trobar punts de similituds en els models d’implantació de l’odi entre la COPE i el fanatisme musulmà:

Els dos models prenen per objectiu primer la mobilització incondicional dels seus fidels, mantenint-los passius a l’autocrítica i la reflexió, això sí, sempre arrastrats per predicadors de llengua esmolada.

En segon terme, hi trobem la doble moral dels líders espirituals. Uns protesten la publicació d’una imatge de “Mahoma, els mateixos que es mostren passius a les retransmissions medievalesques de decapitacions que duen a terme els seus fidels en nom d’aquest pretès “deu”.

Per l’altre banda, en la galàxia COPE continua la seva particular creuada a l’infidelisme constitucional, com sempre a través del seu habitual catàleg de vexacions, insults, mentides i difamacions, que sempre alhora son aplicables a l’inversa en la seva sempre abstracta realitat: militars colpistes en defensa de la CE... etc..

Amb tot això, vull remarcar les característiques comunes de les “com diria aquell” dos línees de predicació, que en cap cas es fonamenten en la cultura democràtica i la llibertat d’expressió i en tot moment juguen i menteixen sobre aquests termes.

També dir, que les seves doctrines s’alimenten de d’ignorància i la vulnerabilitat de la població, moltes vegades població presa d’un passat llunyà i arcaic.

Així doncs, crec que hauríem de realitzar una reflexió amb l’objectiu d’entendre la capacitat a llarg i mig termini dels efectes d’aquestes pràctiques en les respectives societats, i així prendre consciència dels valors que no em de rebutjar i en tot cas sempre defensar. Importància convivència

Tot cultivant l’odi em la finalitat d’esperar l’espurna